«Dimarts socials»: el Govern recupera el reial decret llei de precampanya.

Data d’edicció: 20/10/2026

Eduardo Ortega Figueiral

El Govern anuncia o filtra successius paquets de mesures socials fins a les eleccions del 29 de novembre. Examinem què se’n sap fins ara, què no ultrapassa la condició de mer anunci de precampanya i quins aspectes convindria ponderar amb especial cautela.

Els qui ja comptem alguna cana en aquest àmbit recordarem la primavera de 2019. Amb les Corts dissoltes i les eleccions del 28 d’abril a tocar, el Govern va inaugurar —i ell mateix va batejar, que és allò veritablement remarcable— els anomenats «divendres socials»: Consell de Ministres rere Consell de Ministres, paquet rere paquet de reials decrets llei de contingut laboral i social. D’aquelles setmanes en van sorgir, entre altres mesures i només en l’àmbit laboral, l’ampliació del permís de paternitat, el registre de jornada o la recuperació del subsidi per a les persones majors de 52 anys. Ja aleshores vam deixar consignat en les nostres Circulars 8/2019 i 9/2019 que la fórmula ens semblava jurídicament molt controvertida i que algunes d’aquelles mesures tenien ben poc d’urgents: la prova és que diverses feia anys que reposaven en un calaix i es van despertar, miraculosament, en plena precampanya.

Set anys després, dissoltes les Corts i convocades les eleccions generals per al diumenge 29 de novembre, el Govern ha anunciat la seva intenció de reiterar la maniobra. Com que els Consells de Ministres se celebren ara els dimarts i no els divendres, l’etiqueta ha mutat en «dimarts socials». Canvia el dia de la setmana, però ens temem que la tècnica legislativa romandrà inalterada.

És important assenyalar que res del que comentem aquí no ha estat publicat al BOE.

Treballem sobre la base de filtracions periodístiques, declaracions i notes de precampanya, un material que, en aquesta època de l’any, convé tractar amb la màxima cautela. L’experiència demostra que, entre allò que s’anuncia en una roda de premsa i allò que finalment es publica —si és que s’arriba a publicar—, hi pot haver, de vegades, tota una legislatura. Aquestes notes tenen, per tant, una finalitat estrictament preventiva i, per què no dir-ho, també una certa vocació crítica.

Recordem, així mateix, que els sindicats majoritaris han convocat una vaga general per a l’11 de novembre, dos dies abans de l’inici de la campanya electoral. En relació amb aquesta qüestió, remetrem pròximament una circular específica.

Pot el Govern legislar amb les Corts dissoltes?

Sí que pot. La dissolució de les cambres no comporta el cessament del Govern ni impedeix l’aprovació de reials decrets llei, la convalidació dels quals correspondrà, durant aquest període, a la Diputació Permanent del Congrés dels Diputats. Fins aquí, l’ortodòxia constitucional.

Una qüestió ben diferent és l’article 86 de la Constitució i la seva exigència d’una «necessitat extraordinària i urgent«. Que un instrument estigui disponible no significa que qualsevol contingut hi tingui cabuda, i una urgència que no s’ha apreciat durant els darrers anys però que irromp sobtadament a cinc setmanes de les eleccions convida a arquejar una cella o, si més no, a corbar-hi l’índex; ja ens entenem.

Tanmateix, això no constitueix cap retret a la finalitat de les mesures, sobre la qual ens abstenim de pronunciar-nos, sinó a la tècnica emprada. Legislar en matèria laboral i de Seguretat Social a cop de reial decret llei, sense tràmit d’audiència, sense informes i amb una entrada en vigor pràcticament immediata, comporta un cost que no assumeix qui ho anuncia, sinó qui ho ha d’aplicar: les empreses.

Allò que s’anuncia per a avui

El primer «dimarts social» estaria previst per a avui mateix i el seu contingut seria essencialment de Seguretat Social. Segons el que s’ha publicat, el paquet inclouria una nova protecció per incapacitat temporal per a les dones afectades per patologies associades a la menopausa; una millora equivalent per a les víctimes de violència de gènere; ajustos en la prestació per cura de menors afectats per càncer o per una altra malaltia greu —es parla de permetre que ambdós progenitors la percebin simultàniament o alternativament i de prolongar-la més enllà dels 26 anys en supòsits d’especial vulnerabilitat—; una flexibilització de l’accés a la pensió de viduïtat de les parelles de fet amb fills comuns; i millores en determinades pensions extraordinàries derivades del terrorisme i en la protecció dels orfes per violència de gènere.

No elaborarem, a partir d’aquestes informacions, una anàlisi tècnica que demà podria haver esdevingut inútil. El que sí que podem anticipar és on rau el problema si tot plegat arriba efectivament al BOE: no pas en el reconeixement del dret, que s’entén en dues línies, sinó en el des de quan, l’a qui, el com s’acredita i el qui paga.

De la resta, només l’SMI mereix atenció; quant a tota la resta, ja ho veurem

Com dèiem, es parla d’un calendari de mesures per als dimarts successius, sense que sapiguem si acabaran veient la llum. El que sí que és real, en canvi, és l’increment del salari mínim interprofessional per a 2027, que arribarà indefectiblement i que és, de tot aquest bloc, l’únic element amb una incidència empresarial directa i certa. Els sindicats més representatius reclamen un augment del 7 %. El Govern encara no s’hi ha pronunciat i s’espera el dictamen —no vinculant— del comitè d’experts. Amb un IPC avançat d’octubre del 4,9 %, la nostra previsió —i no deixa de ser una previsió— se situa en aquest entorn. La revaloració de les pensions i de les bases i els tipus de cotització de l’exercici vinent segueix el curs ordinari de cada desembre; presentar-la ara com a «mesura social» és, senzillament, una qüestió de màrqueting.

I allò que s’entreveu, que no sempre arriba als diaris

Hi ha, a més, un segon pla, menys visible, del qual convé deixar constància precisament perquè no ha transcendit als mitjans. En les converses entre els interlocutors socials es van insinuant, amb més o menys insistència, vells coneguts: la reducció de la jornada màxima legal, la digitalització i l’enduriment del registre horari, el règim indemnitzatori de l’acomiadament a la llum de les resolucions del Comitè Europeu de Drets Socials o algun ajust addicional en matèria de contractació. Res de tot això no està escrit, ningú no ho ha confirmat i perfectament pot quedar-se allà on és. Tanmateix, el format «dimarts social» és, per definició, el vehicle idoni per introduir al BOE, amb un debat escàs, allò que no hauria superat una tramitació parlamentària ordinària. En queda constància, amb totes les reserves, i precisament per això ho manifestem.

En síntesi

Fins al 29-N convé mantenir la serenitat: no aplicar com a vigent allò que només ha estat anunciat, no modificar cap procediment intern fins que s’hagi llegit el BOE i desconfiar, per sistema, dels titulars. Des del Departament Laboral i de Seguretat Social seguirem cada dimarts allò que efectivament s’aprovi i els informarem puntualment de tot el que tingui una incidència pràctica real.

Perquè, vist el panorama, d’aquí a les eleccions els dimarts seran qualsevol cosa menys avorrits.