Descargar

Resum de sentències rellevants de la jurisdicció social: Novembre 2026

Data d’actualització: 16/11/2026

Eduardo Ortega Figueiral
Jorge Barbat Soler
Esther Vicente García
Raül Sala Cuberta


1. TRIBUNAL SUPREM

Subcontractació en el sector del delivery: és lícita quan l’empresa contractista manté la direcció efectiva dels seus treballadors, assumeix el risc empresarial i opera mitjançant entorns tecnològics tècnicament independents.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ Autonomia empresarial real. La contractista manté l’organització, direcció i control efectiu dels seus repartidors mitjançant el seu propi equip de trànsit.

■ Tecnologia independent. La subllicència de les eines i la impossibilitat tècnica d’accés directe de l’empresa principal desvirtuen la cessió il·legal.

■ Risc i mitjans propis. Les penalitzacions contractuals i l’estructura pròpia acrediten una subcontractació lícita, sense que la marca de l’empresa principal alteri aquesta conclusió.

Tot i que les llicències del programari de gestió del repartiment (Yuso) i l’App Driver pertanyien a Just-Eat, aquesta en va cedir l’ús a Fleet mitjançant un contracte de subllicència i el cobrament d’un cànon anual, i va quedar acreditat que les eines eren independents i que l’accés directe de l’empresa principal als sistemes de la contractista era tècnicament impossible.

Així, Fleet aportava la seva pròpia estructura empresarial i comandament directiu. A més, disposava del seu propi equip de trànsit (coordinadors i caps de trànsit), que organitzava els torns, assignava les comandes i impartia instruccions directes als repartidors, sense que existissin interlocució ni directrius immediates del personal de Just-Eat sobre la plantilla contractada.

I, tot i que Just Eat remetia setmanalment a Fleet una previsió del volum de comandes per dies i franges horàries, eren els caps de trànsit de Fleet els qui determinaven el nombre de repartidors, adaptant-lo al volum real que es presentava durant la setmana. De la mateixa manera, ha quedat constatat que Fleet assumia un risc empresarial real, ja que el contracte mercantil preveia penalitzacions i descomptes en la facturació per incompliments dels temps de lliurament, qualitat o mercaderia danyada.

En aquest context, també desvirtua l’indici de cessió il·legal l’ús pels repartidors d’indumentària i bosses per transportar els aliments amb el logotip de Just-Eat, ja que responia a un contracte independent de màrqueting i publicitat formalment retribuït per l’empresa principal.

Per tot l’exposat, ens trobem davant d’una subcontractació lícita dels serveis de repartiment, que té autonomia i es diferencia de l’activitat principal prestada per Just-Eat, d’intermediació i gestió de les comandes, circumscrivint-se la intervenció de Just-Eat als aspectes de coordinació i control de la qualitat i eficiència del servei prestat per l’empresa subcontractada.

Tribunal Suprem. Sala Social. Sentència de 9 de setembre de 2026 (Rec. núm. 137/2025).


2. TRIBUNAL SUPREM

Permís per hospitalització de familiars: no està subjecte a un límit anual acumulat, sinó que neix de manera independent cada vegada que es produeix un nou fet causant.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ Dret per cada fet causant. Cada nova hospitalització, malaltia greu o necessitat de cures genera un permís independent de cinc dies.

■ Sense límit anual acumulat. L’article 37.3.b) de l’Estatut dels Treballadors no estableix un màxim de cinc dies per any natural.

■ L’alta no extingeix el permís. El gaudi pot continuar si persisteixen el repòs domiciliari o la necessitat efectiva de cures.

La qüestió analitzada se centra en la interpretació del permís retribuït previst a l’article 37.3.b) de l’Estatut dels Treballadors per als supòsits d’hospitalització, malaltia greu o necessitat de cures de familiars i convivents. La controvèrsia sorgeix arran de la reforma introduïda pel Reial decret llei 5/2023, que va ampliar la durada del permís de dos a cinc dies per adaptar-lo a la Directiva (UE) 2019/1158.

L’empresa defensava que aquest permís havia de limitar-se a un màxim de cinc dies per any natural, argumentant que la Directiva (UE) 2019/1158 reconeix un permís de cuidadors de cinc dies laborables l’any. Tanmateix, aquesta interpretació és rebutjada, ja que es considera que la normativa comunitària estableix únicament un nivell mínim de protecció i permet als Estats membres reconèixer drets més favorables per a les persones treballadores.

Des d’una perspectiva laboral, el permís manté la seva configuració tradicional com un dret vinculat a cada fet causant. Per tant, cada nova hospitalització, malaltia o situació que requereixi cures genera un nou dret al gaudi del permís, sense que existeixi una limitació anual expressa. De fet, quan el legislador ha volgut establir límits anuals, ho ha fet de manera clara, com succeeix amb el permís per força major regulat a l’article 37.9 de l’Estatut dels Treballadors.

L’alta hospitalària no extingeix automàticament el dret. Així mateix, es destaca que la finalitat del permís és garantir l’atenció efectiva del familiar que necessita cures. En conseqüència, l’alta hospitalària no extingeix automàticament el dret si persisteix una situació mèdica que exigeixi repòs domiciliari o assistència, i es pot mantenir el gaudi del permís fins a completar els cinc dies legalment reconeguts.

Tribunal Suprem. Sala Social. Sentència de 25 de setembre de 2026 (Rec. núm. 135/2025).


3. TRIBUNAL SUPREM

L’obligació d’aplicar mesures davant d’agents cancerígens s’activa per la mera condició de persona treballadora exposada a fums dièsel.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ Exposició i contaminació són conceptes diferents. L’exposició deriva del contacte amb l’agent; la contaminació atén el risc de projectar-lo fora del lloc de treball.

■ Mesures obligatòries davant del risc. Fins i tot un risc molt baix exigeix roba adequada, separació de vestidors i rentat empresarial de la roba de treball.

■ La higiene personal s’activa per la mera exposició. El temps d’higiene de l’article 6.2 del RD 665/1997 no requereix acreditar un risc addicional de contaminació.

L’exposició laboral dels treballadors de les estacions d’ITV a fums dièsel genera un risc de contaminació, encara que sigui molt baix, de la roba i de la pell; d’aquí deriva l’obligació de l’empresa de proporcionar roba de treball adequada, facilitar espais separats per a la roba de treball i la de vestir i responsabilitzar-se del rentat i descontaminació de la roba laboral.

El conflicte neix a les estacions d’inspecció tècnica de vehicles de la província de Barcelona, on el comitè d’empresa reclama que es reconegui la plantilla com a exposada a fums dièsel, ja classificats com a agent cancerigen, i s’obligui l’empresa a aplicar les mesures preventives del RD 665/1997. El Tribunal Suprem aprofita el recurs de cassació per precisar quan existeix «risc de contaminació» i com s’articulen, a partir d’aquí, les obligacions d’higiene personal i protecció individual de l’article 6 del RD 665/1997.

Des d’aquesta perspectiva, el raonament distingeix clarament entre «exposició» i «contaminació». L’exposició s’identifica amb la presència de l’agent químic al lloc de treball i el seu contacte amb la persona treballadora per vies susceptibles de produir efectes nocius, fonamentalment per inhalació o via dèrmica. La contaminació, en canvi, al·ludeix a la possibilitat que aquesta exposició laboral es projecti més enllà del mateix lloc de treball, per exemple, a través de la roba de treball, que pot convertir-se en una font autònoma d’exposició, fins i tot per a terceres persones fora del centre laboral.

Per això, el que condiciona l’obligació empresarial no és l’existència d’un episodi de contaminació ja produït, sinó la concurrència d’un risc prou caracteritzat que aquesta contaminació pugui arribar a produir-se.

Sobre aquesta base, el Tribunal Suprem assumeix com a fet provat que l’exposició laboral a emissions de motors dièsel genera un risc de contaminació, encara que sigui molt baix, de la roba i de la pell. D’aquí deriva l’obligació de l’empresa de proporcionar roba de treball adequada, facilitar llocs separats per a la roba de treball i la de vestir i responsabilitzar-se del rentat i descontaminació de la roba laboral, quedant prohibit que les persones treballadores se l’enduguin al domicili.

Aquestes mesures, vinculades als articles 6.1 i 6.3 del RD 665/1997, s’activen quan existeix risc de contaminació, i el Tribunal manté la decisió d’instància que n’imposava el compliment en considerar acreditat aquest risc.

En canvi, el temps d’higiene personal regulat a l’article 6.2 del RD 665/1997 opera amb una lògica diferent. En aquest cas, la condició que activa l’obligació preventiva és la mera identificació de persones treballadores «exposades» a l’agent cancerigen, sense necessitat d’acreditar un risc addicional de contaminació. N’hi ha prou que existeixi exposició perquè l’empresa hagi de reconèixer com a temps de treball, fins a un màxim de deu minuts abans de l’àpat i deu minuts més abans de finalitzar la jornada, el temps destinat a la higiene personal.

El Tribunal Suprem confirma així que, acceptada la condició de treballadors exposats a fums dièsel, aquesta mesura és automàticament exigible.

Finalment, davant la tesi empresarial que la sentència d’instància hauria confós exposició i contaminació, el Tribunal Suprem afirma que el criteri d’origen es limita a presumir que, quan hi ha exposició, també pot existir risc de contaminació, traslladant a l’empresa la càrrega de provar el contrari.

Atès que és l’empresa qui ha d’identificar i avaluar els riscos laborals, el principi de disponibilitat probatòria justifica que se li atribueixi l’onus probandi sobre la inexistència de risc de contaminació. Tot i que el Tribunal Suprem detecta un cert dèficit de motivació en la valoració de la prova pericial aportada per l’empresa, considera que aquest defecte no ha estat articulat processalment com a motiu de nul·litat, de manera que no altera el nucli de la decisió: es confirma l’obligació empresarial d’adoptar les mesures d’higiene i protecció derivades de l’exposició a agents cancerígens, fins i tot quan els nivells mesurats se situen per sota del valor límit ambiental.

Tribunal Suprem. Sala Social. Sentència núm. 718/2026, de 16 de setembre de 2026 (Rec. núm. 191/2025).


4. TRIBUNAL SUPREM

Negociació col·lectiva autonòmica: la reforma de l’article 84 ET no obliga a crear noves meses negociadores.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ Facultat, no obligació. L’article 84.3 ET permet negociar convenis autonòmics, però no imposa constituir noves meses negociadores.

■ Unitat estatal activa. La negociació en curs del conveni estatal justifica que les patronals no participin simultàniament en una altra mesa sectorial concurrent.

■ Sense lesió sindical. La negativa empresarial, en estar jurídicament fonamentada, no vulnera la llibertat sindical ni el dret a la negociació col·lectiva.

El Tribunal Suprem analitza si la negativa de les organitzacions empresarials del sector químic a constituir una mesa negociadora per a un conveni autonòmic al País Basc vulnerava la llibertat sindical dels sindicats promotors. La controvèrsia sorgeix arran de la reforma de l’article 84.3 ET operada pel RDL 2/2024, que reforça la prioritat aplicativa dels convenis autonòmics davant dels estatals.

La Sala conclou que la reforma no crea una obligació de negociar convenis autonòmics ni imposa l’obertura de noves unitats de negociació territorial. L’article 84.3 ET utilitza una formulació potestativa, «podran negociar», per la qual cosa reconeix una possibilitat jurídica, però no un deure de constituir una mesa negociadora autonòmica.

A més, el Tribunal Suprem destaca que en el sector químic existia una unitat negociadora estatal plenament viva i activa i que estava en curs la negociació del conveni estatal que havia de succeir l’anterior. En aquestes circumstàncies, les associacions empresarials ja estaven complint el seu deure de negociar conforme a l’article 89 ET, sense que se’ls pogués exigir participar simultàniament en una altra negociació sectorial concurrent d’àmbit autonòmic.

Per això, la negativa empresarial a obrir la mesa autonòmica es considera una actuació jurídicament justificada i no constitueix una vulneració del dret de llibertat sindical ni del dret a la negociació col·lectiva.

En resum, la prioritat aplicativa dels convenis autonòmics introduïda per la reforma de 2024 no implica la creació automàtica de nous àmbits de negociació ni permet obligar les organitzacions legitimades a negociar un conveni autonòmic quan ja existeix una unitat negociadora estatal activa i en procés de renovació.

Tribunal Suprem. Sala Social (Ple). Sentència núm. 751/2026, de 23 de setembre de 2026.


5. TRIBUNAL SUPREM

El conveni col·lectiu de transport de mercaderies per carretera de la província de Pontevedra pot incloure en el seu àmbit funcional l’activitat de missatgeria.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ Llibertat per definir l’àmbit. Un conveni de transport pot incloure la missatgeria si existeix una similitud funcional suficient i es respecten les regles de legitimació i concurrència.

■ Absència d’estructura pròpia. La inexistència d’un conveni estatutari actiu de missatgeria afavoreix la seva cobertura mitjançant la negociació col·lectiva del transport.

■ Inclusió vàlida, no definitiva. La missatgeria pot quedar inclosa mentre no s’articuli una negociació pròpia, sense impedir un futur conveni específic.

Seguint la regla general que els convenis col·lectius tenen l’àmbit d’aplicació que les parts acordin, i partint de la premissa que aquesta llibertat de configuració no és absoluta, sinó que queda condicionada al respecte de les regles de legitimació per negociar, al fet que les unitats de negociació siguin raonables i que no es vulnerin els pactes sobre estructura negocial de l’article 83.2 ET ni el principi de no concurrència de l’article 84 ET, en aquest cas, encara que sigui evident que es tracta d’activitats diferents i no plenament homogènies, la Sala aprecia una similitud suficient entre el transport de mercaderies per carretera i la missatgeria per admetre’n la inclusió en una mateixa unitat de negociació.

Resulta decisiu per al Tribunal que no existeixi, en el moment actual, cap pacte dels previstos a l’article 83.2 ET que hagi definit específicament l’estructura de la negociació col·lectiva en el sector de la missatgeria, i que la negociació sectorial pròpia d’aquesta activitat es trobi, en la pràctica, desactivada, atès que l’últim conveni estatal de missatgeria vigent té naturalesa extraestatutària.

En aquest context, el II Acord General per a les Empreses de Transport de Mercaderies per Carretera inclou en el seu àmbit d’aplicació l’activitat de missatgeria que exigeix autoritzacions administratives, i el seu article 6 configura aquest Acord com a norma de compliment directe i observança obligatòria en les negociacions sectorials del transport, sense tancar la porta a àmbits funcionals més amplis.

En particular, l’Acord General preveu que, quan com a conseqüència de l’autonomia negocial l’àmbit funcional d’un conveni del sector del transport excedeixi el que ell mateix contempla, «l’adaptació de la nova negociació col·lectiva al que disposa aquest Acord s’entén referida exclusivament a la regulació relativa a les empreses dedicades al transport de mercaderies per carretera i a les activitats auxiliars i complementàries d’aquest, incloses la missatgeria i la logística».

D’aquesta clàusula se’n desprèn una idea d’adaptació progressiva dels àmbits negociadors, sense impedir que determinats convenis puguin abastar també la missatgeria, fins i tot quan aquesta no requereixi autorització administrativa.

Segons l’Alt Tribunal, amb aquesta previsió els negociadors del sector del transport han deixat oberta la possibilitat d’incloure l’activitat de missatgeria en els convenis del transport, des del moment que, si un conveni col·lectiu del transport excedeix el seu àmbit funcional, l’eventual adaptació a l’Acord General es refereix únicament a les activitats de transport i a les auxiliars i complementàries, entre les quals s’integra la missatgeria.

Es posa així de manifest la consciència de la situació de relativa indefinició en què es troba aquest sector i la necessitat pràctica d’oferir-li cobertura negocial a través dels convenis del transport.

Per això, la Sala conclou que, mentre no s’articuli i es defineixi adequadament una negociació col·lectiva pròpia i estatutària en el sector de la missatgeria, res no impedeix que aquest sigui regulat en un conveni col·lectiu del transport, sempre que existeixi aquesta similitud funcional mínima que faci raonable la seva inclusió.

En conseqüència, no es pot declarar la il·legalitat del Conveni Col·lectiu del transport de la província de Pontevedra per als anys 2023 a 2026 pel sol fet que en el seu àmbit funcional s’incloguin les activitats auxiliars i complementàries de missatgeria, sense perjudici que, en el futur, es pugui pactar un conveni específic per a aquesta activitat en el mateix àmbit geogràfic, l’encaix del qual s’haurà d’efectuar d’acord amb les regles generals sobre concurrència de convenis i amb el que preveu el II Acord General per a les Empreses de Transport de Mercaderies per Carretera.

Tribunal Suprem. Sala Social. Sentència núm. 525/2026, de 29 de maig de 2026 (Rec. núm. 113/2025).


6. TRIBUNAL SUPREM

IT derivada d’accident de treball. Responsabilitat empresarial per incompliment de les obligacions de cotització: cinc mesos de descobert, sense més elements, no són suficients per deduir un comportament contumaç, greu i rebel.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ No tot descobert genera responsabilitat empresarial. Només procedeix desplaçar-la quan l’impagament revela un incompliment definitiu, voluntari, greu i rebel de l’obligació de cotitzar.

■ Valoració conjunta, sense límit temporal fix. La durada del descobert s’ha de ponderar amb la seva continuïtat, proporció i altres circumstàncies que acreditin una ruptura deliberada de la relació contributiva.

■ Cinc mesos no són suficients per si sols. Sense altres indicis de conducta contumaç, la responsabilitat per la prestació derivada de l’accident de treball roman en l’entitat col·laboradora.

Davant la manca de desenvolupament reglamentari de l’article 167 LGSS, continuen aplicant-se a casos com el debatut els articles 94, 95 i 96 del Decret 907/1966 (TALSS).

Així, l’article 94 TALSS situa la responsabilitat «a partir del segon mes següent» al venciment del termini reglamentari d’ingrés i exclou l’efecte alliberador del pagament extemporani, llevat que s’hagi concedit ajornament o fraccionament. Davant la manca de reglament que desenvolupés aquests supòsits, aquesta responsabilitat automàtica o objectiva va ser substituïda jurisprudencialment per un judici de proporcionalitat, inaugurat per la STS de 8 de maig de 1997 (rec. núm. 3824/1996) i consolidat per la STS, Sala General, d’1 de febrer de 2000 (rec. núm. 694/1999).

La regla resultant d’aquell pronunciament inicial era que no tot descobert genera responsabilitat, sinó només aquell que, per la seva entitat i circumstàncies, reveli un incompliment «definitiu i voluntari», expressiu d’una voluntat deliberadament rebel al deure de cotitzar, davant de l’incompliment merament ocasional, esporàdic o transitori, típicament per dificultats de tresoreria, cas en què la responsabilitat romandria en l’entitat que assegura la contingència (la mútua).

Sobre aquesta regla general, la jurisprudència va introduir un aclariment en relació amb les contingències professionals. Així, respecte de la responsabilitat per descobert en el pagament de quotes quan es tracta de prestacions derivades de contingències professionals en què, d’acord amb el que disposa la LGSS, «no s’exigiran períodes previs de cotització», aquesta Sala va establir a partir de la mencionada sentència d’1 de febrer de 2000 que «continua sent vàlida l’aplicació de la doctrina tradicional en relació amb la responsabilitat empresarial per manca de cotització, en el sentit de distingir segons es tracti d’incompliments empresarials transitoris, ocasionals o involuntaris, o, per contra, d’incompliments definitius i voluntaris, rupturistes o expressius de la voluntat empresarial de no complir la seva obligació de cotitzar, per, en el primer cas, imposar la responsabilitat del pagament de les prestacions a l’entitat gestora o col·laboradora i, en el segon, a l’empresa, amb la responsabilitat subsidiària de l’INSS».

Tot això sense oblidar que els descoberts han de ser, en tot cas, anteriors a la data de l’accident de treball. Els posteriors a aquesta data no són determinants de la responsabilitat. De la mateixa manera, la Sala ha assenyalat que la mútua té el deure d’anticipar la prestació, en virtut del principi d’automaticitat de les prestacions, i posteriorment pot repetir contra l’ocupador i, si aquest resulta insolvent, contra l’INSS i la Tresoreria com a responsables subsidiaris en qualitat de Fons de Garantia.

Pel que fa a la durada de l’incompliment de l’obligació de cotitzar, la Sala no té una doctrina sobre un «límit» temporal fix a partir del qual es consideri que l’acumulació de mesos sense cotitzar genera responsabilitat. No hi ha una doctrina establerta sobre quan l’incompliment reiterat de l’obligació de cotitzar és ocasional i hauria de donar lloc únicament a la recaptació executiva i a la sanció corresponent, i quan es tracta d’un incompliment «rebel» i «contumaç» determinant del desplaçament de la responsabilitat a l’empresa.

Això és perfectament lògic, ja que aquesta responsabilitat empresarial es fonamenta no només en l’incompliment de cotitzar i la seva extensió, sinó també en l’apreciació d’altres factors demostratius d’una voluntat rebel. En el cas analitzat, s’ha d’estimar que cinc mesos de descobert, sense més elements, no són suficients per concloure que existeixi gravetat i un comportament contumaç i rebel en el compliment de les obligacions empresarials en matèria de Seguretat Social.

En aquest cas calia acreditar alguna cosa més: que, per la seva durada, continuïtat, proporció respecte de la vida d’assegurament i altres circumstàncies, el descobert demostrés una veritable ruptura voluntària de la relació contributiva.

Tribunal Suprem. Sala Social. Sentència de 6 d’octubre de 2026 (Rec. núm. 1074/2025).


7. TRIBUNAL SUPREM

La reducció del teletreball del 100 % al 75 % per a persones amb discapacitat després de la caducitat de l’acord previ no constitueix una modificació substancial.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ Fi de l’acord anterior. En caducar el règim de teletreball el 31 de desembre de 2024, la nova política no altera condicions que encara estiguessin vigents.

■ No existeix modificació substancial. La reducció del teletreball del 100 % al 75 % configura un nou marc després de l’extinció de l’anterior.

■ Resolució congruent i motivada. L’Audiència Nacional es va mantenir dins de l’objecte del conflicte i va explicar suficientment la diferència respecte del precedent del grup.

La reducció del teletreball de les persones amb discapacitat en una empresa d’atenció telefònica, del 100 % al 75 % de la jornada a partir de 2025, arriba al Tribunal Suprem com a conflicte col·lectiu, plantejat com una suposada modificació substancial de les condicions de treball.

L’Alt Tribunal confirma la desestimació de la demanda i desplaça el focus del debat al terreny processal: es tracta de comprovar si l’Audiència Nacional es va excedir en allò que podia resoldre, si es va contradir internament o si va motivar de manera insuficient la seva conclusió que no hi va haver una veritable modificació de condicions, sinó un nou model de teletreball després de la caducitat de l’anterior.

A partir d’aquí, l’anàlisi combina les regles de cassació de la jurisdicció social, article 207 LRJS, amb les exigències constitucionals de tutela judicial efectiva i motivació de les sentències, articles 24 i 120.3 CE, i les normes de la LOPJ i la LEC sobre congruència.

En segon pla apareix un antecedent rellevant: una sentència prèvia de l’Audiència Nacional, relativa a altres empreses del mateix grup, que va declarar nul·la la implantació unilateral d’una política de teletreball menys favorable per a persones amb discapacitat, examinada d’acord amb l’article 8 de la LTD. El Tribunal Suprem té en compte aquest precedent, però en marca les diferències: en aquell procediment s’havia desistit respecte de l’empresa ara demandada i, a més, el règim de teletreball discutit en aquest cas tenia una data de caducitat fixada en el mateix acord.

El primer motiu del recurs s’articula com a error en l’apreciació de la prova, a l’empara de l’article 207.d) LRJS, intentant recolzar-se en una suposada contradicció entre el fet provat que resumeix la sentència anterior del grup i el fonament jurídic que nega l’existència de modificació substancial en l’empresa demandada.

Tanmateix, el Tribunal Suprem recorda que la revisió de fets en cassació exigeix identificar quin fet es vol modificar, oferir una redacció alternativa i basar la correcció en documents incorporats a les actuacions. Res d’això no es fa aquí, perquè el sindicat no pretén rectificar el relat històric, sinó discutir la coherència de l’argumentació.

Per això, el motiu es rebutja. Tampoc no hi ha contradicció interna: el fet provat es limita a descriure allò resolt en un altre procediment, mentre que els fonaments entren en l’anàlisi concreta de la política de teletreball de l’empresa que ara s’enjudicia.

El segon bloc del recurs denuncia incongruència extra petitum i manca de motivació, emparant-se en l’article 207.e) LRJS i en la doctrina constitucional sobre resolucions que s’aparten d’allò sol·licitat. L’organització sindical havia sol·licitat la nul·litat de la decisió de reduir el percentatge de teletreball de les persones amb discapacitat, però l’Audiència Nacional parteix d’una dada clau: l’acord anterior fixava la seva vigència fins al 31 de desembre de 2024.

A partir d’aquesta data, deixa d’existir un règim pactat i l’empresa aprova una nova política que entra en vigor l’1 de gener de 2025. Sobre aquesta base, la sentència conclou que no s’estan alterant unes condicions encara vigents, sinó que es dissenya un marc diferent quan l’anterior ja ha deixat d’existir.

El Tribunal Suprem entén que aquest raonament es manté dins de l’objecte del conflicte i no introdueix qüestions alienes, per la qual cosa descarta la incongruència i considera que la resolució està prou motivada.

Amb tot això, el criteri resultant és clar: l’Audiència Nacional va motivar per què la decisió empresarial no encaixava en el concepte de modificació substancial de les condicions de treball i per què la decisió prèvia sobre altres empreses del grup no es podia traslladar automàticament a l’empresa demandada en aquest litigi.

Sobre aquesta base, el Tribunal Suprem desestima tots els motius de cassació, confirma íntegrament la sentència d’instància i en declara la fermesa, sense imposició de costes.

La reducció del teletreball del 100 % al 75 % per a persones amb discapacitat després de la caducitat de l’acord previ no constitueix una modificació substancial.

Tribunal Suprem. Sala Social. Sentència núm. 703/2026, de 9 de setembre de 2026 (Rec. núm. 203/2025).


8. TRIBUNAL SUPREM

L’exclusió de la laboralitat no arriba al conductor que presta un servei complementari per a una empresa amb un vehicle propi de menys de 3,5 tones.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ Límit de 3,5 tones. Aportar un vehicle propi només exclou la laboralitat quan supera aquesta massa màxima autoritzada i adquireix una rellevància principal.

■ Transport privat complementari. L’excepció de l’article 1.3.g) ET exigeix vehicles comercials de servei públic i no s’aplica automàticament al transport intern.

■ Prevalen l’alienitat i la dependència. Els torns, les instruccions, la formació i l’ús de les instal·lacions empresarials confirmen la naturalesa laboral de la relació.

La relació només perd la seva naturalesa laboral quan el treballador aporta un vehicle propi amb una massa màxima autoritzada superior a 3,5 tones, de manera que aquest mitjà instrumental passa a ser l’element principal.

La mera aportació del vehicle pel treballador no té prou rellevància per excloure la qualificació laboral de la relació quan no se supera el límit de 3,5 tones de massa màxima autoritzada, propi dels transports privats complementaris, que no estan inclosos en la previsió de l’article 1.3.g) ET.

La contractació de conductors per les empreses per dur a terme la seva pròpia activitat privada, aliena a la prestació d’un servei públic de transport de mercaderies per a tercers, és a dir, el transport privat complementari, només perd la naturalesa laboral quan el treballador aporta per a l’activitat de transport un vehicle de la seva titularitat amb una massa màxima autoritzada superior a 3,5 tones, ja que en aquest cas aquesta aportació de mitjans instrumentals, per la seva rellevància, passa a tenir caràcter principal respecte de la prestació de treball personal.

El Tribunal Suprem posa el focus en la importància del vehicle en funció de la necessitat d’autorització administrativa de transport i destaca també que l’aplicació de la norma excepcional de l’article 1.3.g) ET exigeix que el transport es dugui a terme «amb vehicles comercials de servei públic», de manera que, a sensu contrario, els requisits de l’exclusió no es compleixen si no es tracta de vehicles dedicats al servei públic de transport.

La Sala explica que la naturalesa laboral o mercantil de la relació que uneix una persona contractada com a autònoma, titular d’un vehicle amb una massa màxima autoritzada superior a 2 i inferior a 3,5 tones, que presta amb aquest vehicle serveis de transport per a una empresa i desenvolupa la seva activitat majoritàriament dins dels seus terrenys industrials a través de vies privades, sortint a les vies públiques de manera residual, no depèn únicament de l’aportació del vehicle pel conductor.

Així, en el cas analitzat, es confirma la naturalesa laboral de la relació de l’empresa amb el titular d’una furgoneta amb què realitzava transports de materials dins de les instal·lacions de l’empresa, un recinte tancat amb aproximadament 25 quilòmetres de carreteres privades, perquè el sol fet d’aportar el vehicle no desvirtua la concurrència de les notes d’alienitat i dependència pròpies del contracte de treball.

El servei preponderant, el transport interior, està exempt de l’exigència d’autorització administrativa de transport i el treballador realitza les seves tasques en els mateixos torns que els treballadors de l’empresa, rep instruccions sobre absències i formació com la resta de la plantilla i utilitza, per al desenvolupament de la seva activitat, els mitjans i les instal·lacions de l’empresa.

Tribunal Suprem. Sala Social. Sentència núm. 714/2026, de 15 de setembre de 2026 (Rec. núm. 2954/2025).


9. TRIBUNAL SUPREM

El treballador designat per a l’activitat preventiva conserva el dret d’opció davant d’un acomiadament improcedent, encara que representi l’empresa al Comitè de Seguretat i Salut.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ Garantia del treballador designat. Qui ha estat formalment encarregat de l’activitat preventiva queda protegit pels articles 30.4 LPRL i 56.4 ET.

■ L’opció correspon al treballador. Declarat improcedent l’acomiadament, pot escollir entre readmissió i indemnització, amb salaris de tramitació.

■ Protecció objectiva. No cal demostrar que l’acomiadament va estar motivat per les seves funcions preventives, ni la representació empresarial al Comitè elimina la garantia.

El Tribunal Suprem resol a qui correspon el dret d’opció entre la readmissió i la indemnització quan es declara improcedent l’acomiadament d’un treballador designat per l’empresa per ocupar-se de l’activitat preventiva. L’empleat era responsable del Servei de Prevenció i Seguretat d’un hospital i, alhora, formava part del Comitè de Seguretat i Salut com a representant empresarial.

L’empresa va acordar el seu acomiadament disciplinari per transgressió de la bona fe contractual i pèrdua de confiança, arran de la seva intervenció en la recepció de documentació utilitzada posteriorment en un litigi civil. El Jutjat Social va rebutjar la nul·litat, va declarar l’acomiadament improcedent i va atribuir a l’empresa la facultat d’escollir entre readmissió i indemnització. El Tribunal Superior de Justícia va confirmar aquest pronunciament.

El recurs de cassació ja no discutia la improcedència, sinó únicament la titularitat de l’opció. El treballador al·legava que la seva condició de responsable del servei de prevenció el situava dins de l’article 30.4 LPRL, que reconeix als treballadors designats determinades garanties dels representants legals i es remet expressament a l’article 56.4 ET.

La Sala acull aquesta tesi. Distingeix entre les diferents figures vinculades a la prevenció i subratlla que els treballadors expressament designats per l’empresari per ocupar-se de l’activitat preventiva gaudeixen, per mandat legal, de les garanties previstes als articles 68.a), 68.b), 68.c) i 56.4 ET. Entre aquestes garanties hi ha que, davant d’un acomiadament improcedent, l’opció correspongui al mateix treballador i no a l’empresa.

La protecció no exigeix demostrar que l’acomiadament hagi estat causat per l’exercici de funcions preventives. El Tribunal considera que la garantia opera per la condició objectiva de treballador designat. Tampoc queda neutralitzada pel fet que l’empleat sigui representant de l’empresa al Comitè de Seguretat i Salut: aquesta representació no és la font de la protecció, que deriva de la seva designació per desenvolupar l’activitat preventiva.

En conseqüència, el Tribunal Suprem estima el recurs, cassa parcialment la sentència recorreguda i atribueix al treballador el dret a optar entre readmissió i indemnització. A més, condemna l’empresa al pagament dels salaris de tramitació, sigui quina sigui l’opció escollida, des de l’acomiadament fins a la notificació de la sentència o fins a l’obtenció anterior d’una altra ocupació.

En clau pràctica, la sentència obliga a comprovar, abans d’adoptar una decisió extintiva, si la persona afectada ha estat formalment designada per a tasques preventives. Aquesta circumstància modifica les conseqüències ordinàries de l’acomiadament improcedent: desplaça l’opció al treballador i pot ampliar de manera rellevant l’exposició econòmica de l’empresa pels salaris de tramitació.

Tribunal Suprem. Sala Social. Sentència núm. 743/2026, de 22 de setembre de 2026 (Rec. núm. 384/2025).


10. TRIBUNAL SUPREM

Acomiadament nul d’una treballadora víctima de violència de gènere després que l’empresa conegués la denúncia, acudís a declarar com a testimoni i no acredités la disminució del rendiment.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ La nul·litat automàtica exigeix exercir drets específics. La condició de víctima de violència de gènere, per si sola, no activa la protecció objectiva de l’article 55.5 ET.

■ Concorren indicis de discriminació. El coneixement empresarial de la denúncia, la baixa vinculada a símptomes emocionals i la proximitat de l’acomiadament desplacen la càrrega de la prova.

■ La manca de justificació determina la nul·litat. Com que no s’acredita la disminució del rendiment, procedeixen la readmissió, els salaris de tramitació i una indemnització de 10.000 euros per danys morals.

Una treballadora que dirigeix l’àrea de màrqueting d’una empresa de disseny i impressió 3D denuncia la seva exparella per violència de gènere, inicia tractament en serveis especialitzats, passa a situació de baixa per símptomes emocionals i, poc després, és acomiadada per una suposada disminució voluntària del rendiment que l’empresa ni tan sols intenta provar.

Amb aquest context, el Tribunal Suprem no es limita a declarar la nul·litat de l’acomiadament: reconstrueix l’encadenament dels fets com un indici consistent de discriminació vinculada a la condició de víctima de violència de gènere i reconeix, a més de la readmissió i els salaris de tramitació, una indemnització de 10.000 euros per danys morals.

Des d’aquesta perspectiva, el criteri formulat distingeix dos plans. D’una banda, aclareix que el mer fet de ser víctima de violència de gènere no és suficient per activar la nul·litat automàtica de l’article 55.5 ET: aquesta nul·litat objectiva es reserva als supòsits en què l’acomiadament es connecta amb l’exercici de drets específics associats a aquesta condició (tutela judicial, mesures laborals de protecció o assistència social integral) davant de l’empresa o dels tribunals.

D’altra banda, quan no concorren aquestes reclamacions concretes, la protecció davant de l’acomiadament opera per la via general de la discriminació i la vulneració de drets fonamentals, que requereix indicis previs i activa la inversió de la càrrega de la prova prevista a l’article 181.2 LRJS.

Sobre aquesta base, la sentència subratlla que la violència de gènere, considerada de manera aïllada i al marge de qualsevol reclamació interna o judicial laboral, no constitueix per si sola un indici suficient: es tracta d’una realitat de l’esfera privada de la treballadora que pot no tenir un reflex immediat en la seva vida professional.

Tanmateix, es converteix en un indici rellevant quan es combina amb altres elements que revelen que l’empresa percep aquesta situació com una font de possibles «problemes», derivats tant de l’impacte emocional en la treballadora com de les conseqüències del procediment penal, sempre que l’ocupadora conegui aquesta circumstància.

En el cas concret, el raonament es basa en tres dades: la denúncia per violència de gènere i l’atenció en serveis especialitzats; la baixa per incapacitat temporal vinculada a símptomes emocionals; i el coneixement empresarial del procediment penal, acreditat per la citació de l’administrador com a testimoni pocs dies abans de l’acomiadament.

Unit a l’absència total de prova sobre l’al·legada disminució del rendiment, aquest conjunt de fets configura un panorama indiciari que situa el mòbil discriminatori en l’àmbit de la probabilitat i trasllada a l’empresa la càrrega de justificar objectivament i raonablement la seva decisió, cosa que no fa. Per això, el Tribunal Suprem conclou que l’acomiadament és nul per vulneració de drets fonamentals i ordena la readmissió, el pagament dels salaris de tramitació i la indemnització de 10.000 euros.

Tribunal Suprem. Sala Social. Sentència núm. 757/2026, de 29 de setembre de 2026 (Rec. núm. 2681/2025).


11. AUDIÈNCIA NACIONAL

Acomiadament col·lectiu nul per incloure representants amb més hores de disponibilitat sense justificar objectivament la seva selecció.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ Protecció reforçada dels representants. La seva inclusió en un acomiadament col·lectiu exigeix una justificació objectiva i individualitzada especialment rigorosa.

■ La disponibilitat depèn de l’empresa. Les hores sense projecte no es poden imputar automàticament al treballador ni convertir-se per si soles en un criteri legítim de selecció.

■ El rànquing és insuficient. Seleccionar representants per hores improductives no explicades vulnera la llibertat sindical i determina la nul·litat de l’acomiadament col·lectiu.

La decisió subratlla que la situació de disponibilitat depèn de l’assignació empresarial a projectes i que, en basar l’acomiadament dels representants en un simple «rànquing» d’hores improductives sense explicació objectiva, es vulnera la llibertat sindical.

L’empresa aporta dades objectives que no són suficients per justificar l’acomiadament dels treballadors que tenen la condició de representants legals, perquè precisament aquesta condició exigeix una acreditació reforçada de la concurrència de la causa extintiva. Atesa l’estreta connexió entre la seva posició representativa i l’exercici del dret de llibertat sindical, la decisió extintiva sobre aquests treballadors s’ha d’analitzar amb especial rigor, ja que pot implicar una limitació o eliminació de l’acció sindical dins de l’empresa.

No es pot valorar de manera aïllada el nombre d’hores en disponibilitat acumulades pels representants legals afectats. És cert que presenten el volum més elevat d’hores improductives i que les seves xifres són molt superiors a les de la resta de treballadors acomiadats en una situació idèntica, però l’anàlisi quantitativa no és suficient per si sola per fonamentar una causa objectiva legítima i aliena a l’exercici de l’activitat sindical.

La sentència recorda que la situació de disponibilitat no deriva de la conducta, actuació o funcions del treballador, sinó de la manca d’assignació per part de l’empresa a projectes concrets.

Sobre aquesta base, la Sala retreu que l’entitat intentés justificar la disponibilitat prolongada dels representants mitjançant un document intern, elaborat per la mateixa empresa i no reconegut per les organitzacions sindicals, en què es recullen suposades accions de recol·locació sense aportar prou suport probatori ni dades verificables sobre el seu nombre, contingut i efectivitat.

Tal com també havia destacat la Inspecció de Treball, no s’ofereixen dades objectives que expliquin l’absència d’assignació d’aquests treballadors a projectes durant períodes tan llargs, ni s’acrediten valoracions individualitzades que permetin entendre per què van ser ells, i no altres en una situació similar, els qui van concentrar el volum més elevat d’hores improductives.

L’empresa pren en consideració totes les hores de disponibilitat, incloses les generades amb anterioritat a la finalització del projecte principal, construeix una mena de «rànquing» i selecciona per a l’acomiadament els representants que encapçalen aquesta llista, sense una connexió causal clara amb la pèrdua del contracte i sense una justificació específica i proporcionada.

En conseqüència, en descansar la decisió extintiva sobre aquesta acumulació de disponibilitat no explicada objectivament i que afecta singularment els representants legals, s’aprecia una vulneració del dret de llibertat sindical. Això determina la nul·litat de l’acomiadament col·lectiu i el reconeixement del dret dels treballadors a reincorporar-se als seus llocs de treball, amb els efectes propis de l’acomiadament nul.

Audiència Nacional. Sala Social. Sentència núm. 129/2026, de 13 de juliol de 2026 (Rec. núm. 19/2026).


12. TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA D’ARAGÓ

La incapacitat temporal per recanvi de pròtesis mamàries s’admet quan respon a complicacions patològiques i no a una cirurgia estètica voluntària.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ La cirurgia estètica inicial no decideix el cas. Una intervenció voluntària pot generar posteriorment complicacions patològiques protegides per la Seguretat Social.

■ Ha d’existir una alteració de la salut. La ruptura de les pròtesis, el líquid periprotètic i la mastàlgia converteixen el recanvi en tractament d’una malaltia comuna.

■ Incapacitat temporal protegida. Si hi ha assistència sanitària i impediment efectiu per treballar, procedeix el subsidi durant la recuperació.

No tota intervenció de cirurgia mamària d’origen estètic pot qualificar-se com a voluntària als efectes d’excloure que se’n derivi una incapacitat temporal com a situació protegida. La cirurgia purament estètica, assumida voluntàriament i sense relació amb accident, malaltia o malformació congènita, es troba exclosa de la cartera de serveis del sistema públic de salut i, per tant, no genera dret al subsidi d’incapacitat temporal.

Tanmateix, quan la intervenció passa de ser una elecció estètica a respondre a una complicació o efecte secundari rellevant, com la degradació d’unes pròtesis mamàries per ruptura intracapsular i l’acumulació de líquid periprotètic, l’operació de recanvi pot situar-se dins de l’àmbit de la incapacitat temporal protegida, sempre que concorrin els requisits de l’article 169 LGSS.

La Sala recorda, seguint la doctrina del Tribunal Suprem, que la Seguretat Social no finança simples projectes personals de millora estètica ni les baixes derivades d’intervencions practicades al marge del seu sistema assistencial quan no existeix malaltia ni accident.

No obstant això, matisa que s’han de tenir en compte situacions especials, entre les quals les complicacions o patologies que apareguin com a efectes secundaris d’una intervenció inicialment lliure i estètica. En aquests supòsits, si l’alteració de la salut té entitat suficient, requereix atenció sanitària i provoca una impossibilitat efectiva de treballar, pot generar una situació d’incapacitat temporal protegida.

En el cas analitzat, la demandant s’havia sotmès a una cirurgia estètica d’augment mamari l’any 2002. Més de vint anys després, presenta mastàlgia dreta desencadenada pel moviment del braç, juntament amb signes de degradació de les pròtesis: ruptura intracapsular a la mama dreta i líquid periprotètic a l’esquerra. Aquestes circumstàncies motiven una intervenció quirúrgica de substitució de les pròtesis, amb indicació de repòs i limitació funcional.

La Sala considera acreditat que ens trobem davant d’una complicació patològica secundària a la implantació, que ha evolucionat amb efectes clínics apreciables i que fa necessària la cirurgia, superant l’àmbit de la mera conveniència estètica.

Sobre aquesta base, el Tribunal Superior de Justícia d’Aragó estima parcialment la revisió fàctica per incorporar la referència a la mastàlgia i aprecia que la intervenció i el posterior període de recuperació responen a una contingència de malaltia comuna, amb l’assistència sanitària pertinent i amb impediment per treballar en els termes de l’article 169 LGSS.

Revoca així la sentència d’instància i reconeix el dret de la treballadora al subsidi d’incapacitat temporal durant el període de baixa mèdica, condemnant la mútua demandada a l’abonament de la prestació, amb la participació econòmica de l’empresa demandada entre el quart i el quinzè dia de baixa i la responsabilitat subsidiària de l’INSS en cas d’insolvència de la mútua.

TSJ d’Aragó. Sala Social. Sentència núm. 554/2026, de 17 de juliol de 2026 (Rec. núm. 375/2026).


13. TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DEL PAÍS BASC

L’absència de registre horari no inverteix la càrrega de la prova de les hores extraordinàries quan existeix una jornada fixa pactada.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ La manca de registre no inverteix automàticament la càrrega. Amb una jornada fixa pactada, el treballador ha d’aportar indicis raonables d’excés horari.

■ L’horari prefixat actua com a referència probatòria. La reclamació exigeix acreditar treball realitzat fora dels dies i hores establerts.

■ Sense prova, no hi ha meritació. Com que no s’acredita excés de jornada ni els pressupòsits convencionals, es rebutgen les hores extraordinàries, les dietes i el plus de transport.

El treballador, contractat com a conductor mecànic en una empresa de transport per carretera i subjecte al conveni sectorial corresponent, tenia una jornada fixa de 20 hores setmanals i no va aportar cap indici específic d’haver realitzat una jornada superior.

Com que no existeix una norma específica sobre els efectes probatoris del registre de jornada, s’acudeix a les regles generals de càrrega de la prova, interpretades a la llum de la STJUE de 14 de maig de 2019 (C-55/18) i de la doctrina interna.

Des d’aquesta perspectiva, el criteri assumit és que, en supòsits d’horari fix prèviament establert, l’absència de registre no desplaça automàticament a l’empresari la càrrega d’acreditar el compliment de la jornada; s’exigeix que el treballador aporti indicis raonables d’excés de jornada.

Quan sí que existeix un registre que compleix els requisits d’objectivitat, fiabilitat i accessibilitat, les seves dades gaudeixen de presumpció de veracitat, i correspon a qui les discuteixi desvirtuar-les.

Sobre aquesta base, la sentència subratlla que, quan està acreditat un horari de treball regular prefixat, ja existeix una garantia jurídica en la predeterminació dels dies i hores de prestació de serveis. En aquests casos, la qüestió probatòria se centra a acreditar el treball realitzat fora d’aquest horari, de manera que la càrrega de provar les hores extraordinàries recau sobre el treballador que les reclama.

El registre adquireix una rellevància reforçada quan existeixen indicis d’incompliment de l’horari pactat, però la seva mera absència no pot operar automàticament en benefici del treballador quan no existeix aquest panorama indiciari.

Aplicant aquest esquema al cas concret, es considera provat que el treballador tenia una jornada fixa de 20 hores setmanals i no va aportar cap indici específic d’haver realitzat una jornada superior. Per això, es desestima la reclamació d’hores extraordinàries.

El mateix raonament s’estén a les dietes, la procedència de les quals exigia acreditar els supòsits de meritació previstos al conveni aplicable, i al plus de transport, que només es reconeix quan s’avança excepcionalment la incorporació a la feina en hores sense transport públic normal. Com que no s’acredita ni l’excés de jornada ni aquestes circumstàncies, també es rebutgen aquests conceptes retributius.

Amb tot, el vot particular posa de manifest la tensió que genera aquest criteri davant del Dret de la Unió, defensant que l’incompliment empresarial de l’obligació de registre ha de perjudicar l’empresa i afavorir la posició probatòria del treballador.

Segons el magistrat discrepant, exigir indicis al treballador en aquests supòsits reprodueix la dificultat probatòria que la Directiva 2003/88 i la jurisprudència del TJUE pretenen evitar, i aproxima el cas a la lògica de la inversió de la càrrega de la prova pròpia dels processos de drets fonamentals, en què l’incompliment dels deures empresarials de protecció no es pot convertir en un avantatge processal per a l’infractor.

TSJ del País Basc. Sala Social. Sentència núm. 1636/2026, de 6 de juliol de 2026 (Rec. núm. 794/2026).


14. TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DEL PAÍS BASC

Una treballadora acusada de transferir dades confidencials aconsegueix la nul·litat del seu acomiadament per una investigació informàtica que va vulnerar la seva intimitat.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ Límit al control empresarial. L’anàlisi exhaustiva de l’ordinador i del correu corporatiu, sense garanties ni delimitació, vulnera la intimitat i el secret de les comunicacions.

■ Prova contaminada i acomiadament nul. La prova obtinguda il·legítimament no pot servir de base a l’acomiadament disciplinari, encara que la treballadora reconegués determinats accessos; la indemnització per danys morals es redueix a 7.501 euros.

■ Sense discriminació per parentiu. La majoria descarta aquesta causa autònoma de nul·litat; el vot particular apreciava indicis de represàlia i mantenia els 15.000 euros.

L’acomiadament disciplinari d’una analista d’estratègia i desenvolupament de negoci d’una asseguradora, acusada d’accedir a informació comercial confidencial i remetre-la a la seva parella, empleada en una entitat competidora, acaba sent declarat nul perquè l’empresa va vulnerar el seu dret fonamental a la intimitat i al secret de les comunicacions en investigar el seu ordinador corporatiu. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc confirma la nul·litat acordada en la instància, tot i que redueix la indemnització per danys morals a 7.501 euros.

El raonament parteix de delimitar fins on pot arribar la facultat empresarial de control sense envair de manera il·legítima l’esfera privada del treballador. En aquest cas es considera il·legal l’obtenció de la principal font de prova: l’anàlisi exhaustiva de l’ordinador i del correu corporatiu de la treballadora, realitzada sense garanties, sense intervenció de la representació dels treballadors ni de la mateixa empleada, amb accés a carpetes de l’escriptori, correus i altres continguts no delimitats temporalment ni vinculats estrictament a la seva activitat.

Aquesta actuació es considera desproporcionada i vulneradora del secret de les comunicacions i del dret a la intimitat, de manera que la prova així obtinguda queda contaminada i la decisió extintiva esdevé nul·la.

Des d’aquesta perspectiva, la sentència subratlla que, encara que la treballadora reconegués determinats accessos i descàrregues d’informació, l’empresa no pot fonamentar un acomiadament disciplinari en un procediment d’investigació que envaeix excessivament la seva esfera privada.

S’invoca la doctrina constitucional sobre l’anomenada «llibertat informàtica» com a dret a controlar l’ús de les dades personals i a oposar-se que s’utilitzin per a finalitats diferents de les que van justificar-ne l’obtenció. L’examen ampli i sense límits del terminal corporatiu, amb accés a correus remesos a la seva parella, es considera una ingerència inconstitucional que impedeix utilitzar aquests resultats com a base legítima de la sanció.

Quant a l’al·legada discriminació per raó de parentiu, el criteri majoritari descarta que l’acomiadament sigui nul per aquest motiu. Després de recordar que el parentiu figura com a causa de discriminació a l’Estatut dels Treballadors, però no expressament a l’article 14 CE ni a la Llei 15/2022, la resolució conclou que la causa principal de l’acomiadament és l’accés i la transmissió deslleial d’informació confidencial, conducta que podria haver-se produït respecte de qualsevol tercer, i no només per la vinculació familiar.

Enfront d’això, el vot particular d’una magistrada considera que el context temporal entre la promoció del marit a l’empresa competidora i la immediata investigació intensiva sobre la treballadora aporta un panorama indiciari suficient de represàlia per parentiu, que hauria d’haver conduït a mantenir la declaració de nul·litat també per discriminació i a confirmar la indemnització de 15.000 euros fixada en la instància.

En definitiva, el criteri adoptat confirma la nul·litat de l’acomiadament per vulneració del dret a la intimitat i al secret de les comunicacions, redueix la indemnització per danys morals a 7.501 euros i rebutja que concorri discriminació per vincles de parentiu com a causa autònoma de nul·litat, enfront de la interpretació sostinguda en el vot particular.

TSJ del País Basc. Sala Social. Sentència núm. 2111/2026, de 29 de setembre de 2026 (Rec. núm. 1258/2026).


15. TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

És nul per discriminatori el requisit de 90 dies treballats l’any i la pèrdua de la paga d’assistència per baixes per malaltia comuna superiors a cinc dies.

TRES CLAUS DE LA SENTÈNCIA

■ Llindar de 90 dies discriminatori. Exigir 90 dies treballats l’any per cobrar la paga d’assistència perjudica el personal temporal de curta durada i no respon a raons objectives.

■ La paga premia l’assistència, no la durada del contracte. El requisit de dies treballats no guarda relació amb l’absentisme, que és la finalitat declarada del complement.

■ Baixes per malaltia comuna. Perdre la dotzena part mensual per una baixa de més de cinc dies és una clàusula d’assistència discriminatòria per raó de malaltia, d’acord amb la Llei 15/2022.

La Secció Sindical d’UGT a l’Empresa Pública Sistema d’Emergències Mèdiques impugna, per la via de l’article 163 LRJS, l’article 47 del VII Conveni col·lectiu, que regula la «paga extraordinària d’assistència». En concret, qüestiona l’apartat 4, relatiu al mínim de 90 dies treballats per any natural, i la part final de l’apartat 5, corresponent a la pèrdua de la fracció mensual si la baixa per malaltia comuna supera els cinc dies.

CCOO s’adhereix a la demanda, el Ministeri Fiscal informa a favor de la seva estimació i l’empresa s’hi oposa.

La Sala rebutja en primer lloc l’excepció d’inadequació del procediment: no se sol·licita una interpretació del conveni, sinó la declaració d’il·legalitat i nul·litat de dues de les seves previsions, objecte propi del procés d’impugnació de convenis.

Pel que fa a l’apartat 4, el Tribunal recorda la clàusula 4 de la Directiva 1999/70/CE, l’article 15.6 ET i la doctrina constitucional i del Tribunal Suprem sobre la igualtat entre personal temporal i fix.

Aprecia una diferència de tracte manifesta: el personal fix compleix el requisit només mantenint vigent el seu contracte, mentre que el personal temporal que realitza substitucions, atesos els torns de 24 i 12 hores, necessita contractacions llargues per assolir els 90 dies. Es tracta d’una discriminació directa o, si escau, indirecta d’acord amb l’article 6.1 de la Llei 15/2022.

Aquesta diferència no es justifica per raons objectives. La finalitat de la paga és incentivar l’assistència, d’acord amb l’article 47.1 del Conveni, i no estimular contractacions més llargues, i una persona amb contracte temporal pot assistir tots els dies en què està contractada i, malgrat això, no assolir el llindar.

La Sala afegeix que condicionar un premi a l’assistència a un mínim de dies treballats suggereix la voluntat d’excloure les contractacions temporals de curta durada. Rebutja també que l’anul·lació desnaturalitzi el complement o s’hagi d’estendre a tot l’article, perquè l’apartat 5, relatiu a no faltar cap dia del mes, continua connectant directament la meritació amb l’assistència.

Respecte de l’apartat 5, el Tribunal acull la doctrina del Tribunal Suprem recollida a les sentències 159/2026 i 619/2026: la discriminació per malaltia no obliga a mantenir la retribució durant la incapacitat temporal, però sí que és il·lícit que els períodes de baixa, inclosos els derivats de contingències comunes, serveixin per excloure un incentiu vinculat a la permanència, l’assistència o l’absentisme.

En aquest cas, la previsió constitueix manifestament una clàusula d’assistència i no una regla d’aplicació proporcional del salari: no estableix que no es meriti durant els dies de baixa, sinó que n’hi ha prou amb una baixa de sis dies per perdre completament la fracció mensual.

La Sala descarta, a més, l’argument de l’empresa de distingir entre l’expressió «fins al cinquè dia, inclòs» i la regla sobre baixes superiors a cinc dies, ja que el «complement» és la mateixa paga d’assistència i no la prestació de Seguretat Social, i en ambdós casos opera com a requisit objectiu d’accés.

En conseqüència, estima la demanda, declara la il·legalitat i nul·litat de l’apartat 4 i de la part final impugnada de l’apartat 5 de l’article 47, manté la validesa de la resta del precepte i ordena la seva comunicació a l’autoritat laboral i la seva publicació al DOGC. Contra la sentència es pot interposar recurs de cassació davant la Sala Social del Tribunal Suprem.

TSJ de Catalunya. Sala Social. Sentència núm. 4921/2026, de 23 de setembre de 2026 (Rec. núm. 37/2026).

Otras publicaciones

CIRCULAR LABORAL 29/2026

Permisos i drets de les persones treballadores en les eleccions generals del diumenge 29 de novembre de 2026